Quan una cosa depèn d’una sola persona és molt difícil no caure en el subjectivisme. És més fàcil valorar el que un pensa que ha passat que no pas intentar valorar la realitat. I això ja ens ve d’antic, és allò del cogito ergo sum.
Quan aquesta mentalitat subjectiva és adoptada per algú en posició de poder, els resultats acostumen a ser perjudicials (i habitualment injustos). Quan qui jutja es posa en primera persona i passa a tenir en un segon pla la realitat, la percepció d’aquesta es distorsiona.
El subjectivisme no deixa lloc al debat, no dóna cabuda a opinions divergents perquè la sentencia és aplicada per una sola persona. Qui jutja argumenta la seva visió subjectiva (que no quadra en absolut amb el que en realitat ha passat) segons el seu criteri, passant a ser aquesta visió la realitat pel qual un és jutjat.
És difícil parlar de veritats absolutes i universals, sobretot en el tracte entre persones, però caldria limitar la validesa d’algunes sentències a una realitat específica que sempre pot ser posada en dubte.
Per sort, la majoria de la gent en posició de poder intenta ser precís en la seva tasca i evitar que una decisió personal pugui afectar als altres, però això no alleuja que ens emprenyem quan una decisió totalment subjectiva ha estat, a més, injusta.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada