“Què es diu?” “Gràcies!”
Des de petits ens ensenyen a donar les gràcies com un signe més d’educació. Davant de qualsevol mínima acció estem educats per mostrar-nos cordials i dir Gràcies. Utilitzem sovint el thank you, merci, grazie, danke... quan estem a l'estranger, però després ens oblidem de dir-lo a les persones que tenim més a prop.
I quan l’agraïment vol anar més enllà? Què hem de dir quan el que volem mostrar és un reconeixement? Sentim realment que l’altre ens ha ajudat a veure les coses més senzilles, a sortir de l’espiral sense fons, ens ha acompanyat en un camí... Les paraules se’ns queden curtes i el “gràcies” massa fet servir en el dia a dia.
No he trobat encara cap altra manera que no sigui pronunciar un GRÀCIES en majúscules per mostrar però aquest reconeixement. Potser a vegades ens podem ajudar d’un somriure, una mirada, una carícia... tot i que no sé si això ens ajuda a transmetre aquest agraïment sincer.
Un Gràcies no és per afalagar a l’altre ni per recompensar-lo o reconèixer el que ha fet, sinó una manera d’obrir-li la porta dels nostres sentiments. Dir gràcies, en aquestes situacions, és una manera d’acostar-nos a l’altre i expressar-li el que realment sentim, una manera de ser sincers. Diem gràcies perquè estem contents del que hem pogut compartir, i ho volem mostrar. L’altre també ho està, sinó, per què després d’un Gràcies es dibuixa un somriure a la seva cara?
5 comentaris:
GRÀCIES!! PETÓ (RUT)
Gràcies per passar per aquí!!!
A vegades unes arrecades de colors també poden ser un gràcies :)
És cert que a vegades se t'acaben les paraules i un gràcies es queda curt.
Oh i tant Montserrat!
Ignasi estaves amagat! M'alegra veure't per aquí :)
Publica un comentari a l'entrada