Sortosament, al llarg dels anys et topes amb molts professors i cadascun amb una filosofia docent diferent. Alguns t’agraden més i d’altres menys. Quan em plantejo quina és realment la meva filosofia docent me n’adono que està molt marcada pels professors que a mi em van deixar un bon regust. I quan vaig una mica més enllà me n’adono que aquests professors són amb els que vaig establir un vincle que mica més enllà de les “classes magistrals”. Aquest vincle es creava en hores de consulta, quan es tutoritzaven treballs, en les pràctiques...
Això, m’ha fet adonar que segurament la interacció social és fonamental per seguir un bon aprenentatge, o que si més no n’és l’origen i el motor. Cada vegada tinc més clar que la feina de professor (almenys a nivell universitari) és més el d'un guia, el d’algú que és capaç de despertar en l’altre una inquietud que el motiva a voler aprendre alguna cosa nova. L’aprenentatge que trobo realment interessant es co-construeix entre professors i alumnes a partir d’una activitat comuna.
Sembla estrambòtic i potser no ho sé explicar en paraules més planeres, però crec que la docència va més enllà de les classes fetes en una aula, i que s’ha de posar èmfasis en la millora de la comunicació estudiant‐professor. Només així podrem anar junts pel mateix camí d'aprenentatge.
2 comentaris:
Em sembla interessant plantejar-se quina filosofia docent té cadascú. Quan donava classes de reforç de mates a nois de batxillerat, mai em vaig parar a pensar quina mena de profe era... devia ser entranyable, divertit, rigorós, repel·lent,...?!
Una bona manera és preguntar-los a ells mateixos a veure què en pensaven! Segur que no tenen prous adjectius per definir-ho!
Publica un comentari a l'entrada