De mica en mica... s'omple la pica

En un altre post parlava de la importància de fer grup a l’hora de treballar. Avui volia comentar la necessitat de ser constant en la feina.

Quan un afronta un problema passa per diverses etapes. La primera és la il•lusió, les ganes de fer aquell projecte, es té la mirada posada en el què serà un cop acabat. Quan t’hi poses apareixen els primers problemes no previstos, és la segona etapa. Són uns problemes no massa importants, que pots solucionar “fent grup” o fins i tot els pots detectar tu. Però abans de la meta arribar un punt de bloqueig que pot ser molt dur. No saps quin és el problema, què està passant ni com explicar el que et passa. Són hores batallant que et semblen perdudes, però no és cert. És aquí on la constància pren un paper fonamental. Potser apareix de tant en tant aquella veu que diu: “Això no és per tu, deixa-ho córrer”, però també hem de ser capaços de sentir la que diu: “Endavant! Ja has fet un pas més! Ets més a prop de l’objectiu”.

És com pujar una gran muntanya, primer la il•lusió et fa tirar endavant, quan arriben els primers cansaments els companys de ruta aconsegueixen estirar-te, però després potser arriba un punt on sents que no pots seguir, no et veus capacitat per acabar. És el moment de fer una pausa i agafar energia per seguir endavant, però no pas per abandonar l’objectiu. Quan has recuperat forces i aconsegueixes arribar al cim te n’adones que la constància del camí ha valgut la pena.

Treballant la constància com a conducta positiva serà més fàcil aconseguir tot allò que ens proposem, que ja ho diuen: “De mica en mica s’omple la pica”